2on dia al Sunsplash, Wonderful world beautiful people

ago 18th, 2018 | By | Category: Noticies, Prncpl, Prtd

A vegades al Rototom tens la sensació que la gent ja hi ve pel fet del festival que per veure a alguns dels artistes que hi toquen. Ahir obrien el Main Stage un grup que hauria d’aplegar bona part del públic a l’esplanada gran del recinte, però eren les 20:30 i Groundation començava un tros de concert amb el Main Stage pràcticament buit, no estem parlant d’un grup qualsevol, són Groundation, els màxim exponents del reggae dels Estats Units, i fins ben bé a meitat del concert no va començar a omplir-se la yard del Main. és cert que és primera hora, però és igual de cert que aquí a casa no tenim la sort de poder veure un grup d’aquest talent cada dia. En fí reflexions Rototomeres que reconcilies un cop va avançant la nit i a gent aguanta estoicament la pluja per de poder escoltar els tres concerts de la nit.

Doncs això, el vespre començava al Rototom amb amenaça de pluja i amb Harrison Stafford acompanyat per una formació totalment nova, segueix amb el nom original però és la formació que ha creat pels seus últims àlbums en solitari The Next Generation Band. Groundation segueixen sonant a les mil meravelles, amb els seus ritmes hipnòtics i envolvents que t’absorbeixen i et transporten. Si ve és cert que amb aquesta nova formació el ritme és menys letàrgic. Sigui com sigui Groundation és sinònim de talent musical, i ahir no va ser menys, destacant la versió del Marcus Garvey de Burning Spear que ens va fer mirar dues vegades a l’escenari per si el jamaicà s’hi havia deixat caure, o el repàs als nou temes d’Stafford, tota una classe magistral de com ha de sonar un grup així.

A Groundation els van seguir un altre d’aquest shows que anunciava el festival com a especial per la ocassió, al damunt de l’escenari dues llegendes dirigint la banda, Sly Dunbar i Robbie Shakespeare bateria i baix, secció rítmica de luxe per fer sonar la banda de luxe. Pel seu costat hi passarien Junior Natural, suec que acaba d’editar Militant al costat dels jamaicans, tot just va tocar dos temes però ens va deixar amb un bon sabor de boca, Bitty Mclean agafava el relleu del suec, el britànic continua en plena forma, amb la veu ben cuidada, i va anar repassant temes fins que va passar el relleu, la veritat és al final de Bitty Mclean i la següent actuació es van fer excessivament llargues, no sabria explicar-vos ben bé el perquè, però Yellowman, que esta en una forma física espectacular, ja no és el que era i l’arribada de Johnny Osbourne a l’escenari va ser com una alenada d’aire fresc, personalment Yellowman no em va aportar gaire res, i l’arribada d’Osbourne va revitalitzar un públic que també donava la sensació que estava esperant l’arribada del jamaicà. Johnny Osbourne va demostrar que esta en plena forma, que continua dominant l’escenari com sempre i que té un repertori de luxe, Truths and Rights, Buddy Bye, Ice Cream Love,…. i un seguit de clàssics que corejàvem un rere l’altre.

Ahir era dia de pluja, i tot i que no va ser exagerada si que ens va deixar escena com la que us comentàvem a l’inici, la pluja caient i bona part del públic entregada als ritmes sincopats sense inmutar-se. Així amb l’ambient refrescat  i el Main Stage que s’omplia molt més del que hàviem vist fins i tot amb Ben Harper saltava a l’escenari Jimmy Cliff. El jamaicà era el plat fort de la nit i la veritat és que el públic va respondre a la crida, amb un repertori carregat de clàssics l’actuació de Cliff va ser com un huracà, tranquila, frenètica, tranquila i amb traca final. Cliff, 70 anys ni més ni menys, arrencava el concert amb els tambors nyahbingis i tot el grup a ritme del Rivers of Babylon, després d’això no va parar d’anar d’un ritme a l’altre mentre anava desgranant tots els seus clàssics, Many Rivers to cross, Vietnam, The harder they come, el moment ska amb King of kings o Miss Jamaica, i l’apoteosi final amb Wonderful World i You can get it if you really want. Molt millor concert que l’última vegada que el vam veure a Barcelona. Jimmy Cliff va en moments just de veu, però a sabut envoltar-se d’una banda que supleix els pocs moments de fluixera amb unes coristes de luxe i una secció rítmica envejable.

El Main Stage tanca la paradeta després de l’apoteòsic final de Jimmy Cliff, al Lion arrencava Mo’Kalamity amb l’escenari a petar de públic per veure un concert rodó, abans havia estat Alpheus fent de les seves i amb el públic entregat als ritmes del britànic. La nit continua amb una sessió espectacular de Kibir La Amlak ft Dawta’s of Aya a la Dub Academy, els altres escenaris del Sunsplash treuen fum plens de gent ballant, la nit avança i anem cap al llit que demà en tenim més.

Did you like this? Share it:
Tags: , , , , ,

Comments are closed.