4rt dia al Sunsplash, La història del reggae

ago 20th, 2018 | By | Category: Concerts, Noticies, Prncpl, Prtd

Arrenca el 4rt dia a Benicàssim, seguim cminant a ritme del baix i les bateries que resonen pel recinte, avui teniem els nostres dubtes amb l’espectacle que estava programat per tancar la nit del Main Stage, però la veritat és que després de veure i escoltar el tros de show que havien preparat David Rodigan i la Outlook Orchestra ens anem al llit amb un somriure pel que s’ha escoltat i sobretot havent fet les paus amb un Rodigan que res va tenir a veure amb les altres ocasions que l’haviem vist.

Comencem la tarda a l’African Village com us comentàvem en l’anterior crònica, una xerrada titulada El Feminisme des de la visió de la dona negra omplia de gom a gom la carpa de l’espai per escoltar les lluites, reivindicacions i històries de superació de Angela Nzambi, Makady i Jane Oma. Per continuar cap al Foro Social i conèixer de primera mà la realitat dels inmigrants espanyols, dels manters, de la dignitat que qualsevol ésser humà hauria de poder tenir sigui quin sigui el seu orígen o el seu dia a dia, reivindicacions i històries doloroses per molt òbvies que siguin i que continuen fent-nos fracassar com a societat.

Cau el sol -per fi- mentre mirem l’espectacle de torn del circ del festival, molt recomanable si esteu pel recinte abans del primer concert, espectacles de molta qualitat i que encandilen a tot el públic, gran o petit.

La nit al Main Stage comença amb un altre dels concerts que tenen molt bona pinta, Andrew Tosh es presenta a l’escenari principal dispossat a fer un repas a la carrera del seu pare i oferir un tribut a una de les figures més importants del reggae de tots els temps. Peter Tosh va ser una de les figures de màxima representació del roots en el seu moment i no descobrirem ara la seva discografia. El fill de Tosh es presenta acompanyat per Mafia & Fluxy i Keith Sterling que va girar amb Tosh durant tota la seva carrera. Secció rítmica de luxe i una banda que sona a les mil meravelles per acompanyar la veu d’Andrew que continua sonant igualeta a la del seu pare, ja ho hem comentat en altres ocasions que hem vist el jamicà, tancar els ulls i escoltar com fa sonar Lealize it, Sttepping Razor, Equal Rights o qualsevol altre tema del seu pare és com estar en un concert de Peter Tosh, gran manera de començar la nit a l’esplanada gran del Main que tot i no estar a tope si que ha congregat a força gent.

És el torn de Morodo i els Okoume Lions, l’espanyol té una bon grapat de fidels a la seva música, i tot i que no té tanta tirada com fa uns anys s’aplega una bon grapat de gent per escoltar i ballar els seus temes, la veritat és que personalment no m’agrada gens com sona, però és més per l’estil musical que pràctica i com el pràctica que per com sona el concert, els Okoume Lions són un tros de grup i sonen de luxe, i Morodo doncs és Morodo.

Aquest any encara no hàviem escoltat cap representant del mal anomenat reggae revival – exeptuant el portent de Romain Virgo – i el primer que passa pel Main Stage és Kabaka Pyramid que arriba amb les seves lletres reivindicatives i conscients per possar potes amunt el Main Stage. La mescla de reggae i Hip Hop de Kabaka és una aposta segura i fa sonar temes com Kontraband, Can’t breathe o Well done de luxe. Gran concert del jamaicà que deixa clar que el reggae més combatiu segueix creixent i compta amb cada vegada més seguidors, és el màxim exponent de la nit de la nova fornada de musics que s’han consolidat a la illa i que no pensen deixar de lluitar i reclamar el seu lloc en la música i en una societat on la música hi té molt a dir. El públic plega del concert encantat amb l’actuacio del jamaicà.

El concert marcat en vermell de la nit, però, era el de la Outlook Orchestra i David Rodigan com a mestre de cerimònies, la veritat és personalment anava amb bastants prejudicis a veure el concert, però només arrencar l’espectacle Rodigan i jo vam fer les paus :) . No cada dia tens la ocassió d’escoltar clàssics de la història del reggae executats i arreglats per una orquestra que sona molt i molt bé. Un espectacle que va comptar amb David Rodigan fent d’mc repassant la història de la música jamaicana, el millor concert que hem vist en aquest festival amb diferència. Les primeres notes de Guns of Navarone van ser el punt de sortida de la nit per deixar-nos alucinant amb l’aparició de Bitty Mclean que comença a repassar els temes d’ska i rocksteady de manera inmillorable, amb la veu impecable i possant-nos els pels de punta amb temes com Simmer Down, Carry go Bring Home o Dance Crasher, un lujazo escoltar Mclean, que ens anirà apareixent en diferents moments del concert per cantar altres clàssics. La recopilació que escoltem de clàssics és espectacular, penseu que us demanen que feu una selecció de temes repassant des de l’ska fins al dancehall, i que teniu una hora i mitja per fer el concert, tots els temes que se us passin pel cap probablement van sonar ahir al damunt del Main, amb un Bitty Mclean sublim menjant-se l’escenari, però també amb una Hollie Cook que ens torna a erissar els pels amb el moment rocksteady de la nit. Per damunt de l’escenari passen Tippa Irie o Kiko Bun per desgranr el roots i el dancehall, Murder She Wrote, I’m Still in love, en fi una pila de clàssics que sonen i que no ens deixen marxar ni un moment de l’escenari. No sé si Rodigan continuarà celebrant els seus 40 anys a la industria amb més bolos, però si teniu la ocassió no us podeu deixar perdre aquest tros d’espectacle.

La nit segueix amb un cartell de luxe, nosaltres ens parem a escoltar a Skarra Mucci que fa que el Lion Stage es quedi petit, a la Dub Academy com cada nit plena a vessar avui hi trobem a Vibronics amb el Women on a Mission i Coppershot està fent de les seves a la Dancehall, superat ja l’equador del festival anem cap al llit amb la sensació d’haver vist un concertàs com s’han vist pocs a Benicàssim. Demà més.

 

Did you like this? Share it:
Tags: , , ,

Comments are closed.