6a nit al Rototom: We are not afraid

ago 18th, 2017 | By | Category: Concerts, Prncpl, Prtd

Deixar de seguir amb la nostra vida, amb la nostra normalitat, tenir por a donar refugi als que fugen de la barbàrie, alimentar l’odi i la por, aquest és l’objectiu dels que arreu del món intenten sembrar el terror a base d’actes de bogeria com el viscut a Barcelona ahir a la tarda. Aquí al festival ens arribava la notícia al moment, som molta gent entre els companys de premsa i artistes que venim de Catalunya. Però no podem deixar-nos vèncer per la por, ni tolerar els missatges xenòfobs que segur proliferaran aquest dies que vinguin. Si una cosa aprenem i reivindiquem des del festival és que la unitat entre les cultures i les religions és el camí per trencar cadenes. Des d’aquí no fem un minut de silenci, el fem de soroll per cridar ben fort que no tenim por ni ens faran canviar la nostra manera de veure i viure el món.

El festival segueix amb el seu ritme, estem a la recta final, i la calor aquest any pràcticament no dóna descans, així que caminem buscant l’ombreta per les carpes dels diferents espais, passem per l’African Village on s’hi fa la segona desfilada de moda africana. Una pila d’assistents al festival, treballadors, voluntaris i molts infants s’hi han aplegat per ataviar-se amb les teles i colors del continent mare, mentre desfilen amb un públic encantat de veure’ls tenim dos experts en teles i sastreria africana que ens expliquen quin tipus de vestits estem veient i perquè són més utilitzades les diferents teles que porten. Des de roba de portar al dia a dia, amb tallatge europeu a vestits de gala. Tota una master class en moda africana molt interessant i entretinguda.

La nit al Main Stage comença amb un dels concerts que teniem més ganes de veure, els Black Roots tornàven fa uns anys a primera línea des de Bristol i per primer cop podiem veure’ls en concert. Amb una banda que sona a les mil meravelles i una secció de vents envejable els de Bristol salten a damunt de l’escenari disposats a demostrar que l’UK roots va molt més enllà dels dos grups típics. Potser van arribar un pel fluixos de veu, però a mesura que avançava el concert tot va anar posant-se al seu lloc i tot i que va venir poc públic a veure’ls la veritat és que ens deixen amb un molt bon gust de boca. de fet la nit del Main Stage en general va ser rodona.

Quan marxen els de Bristol salten a escena la secció rítmica dels Mellow Mood que acompanyaran aquesta nit la veu d’Hempress Sativa, la jamaicana arriba per presentar el seu àlbum debut, Unconquerebel i puja a l’escenari dominant amb la seva sola presència tot el Main Stage, si el seu primer àlbum no té desperdici, al damunt de l’escenari deixa ben clar que serà tot un referent, una women soldier amb una veu potent i espectacular que fa que els baixos de la Dub Academy es traslladin a l’escenari principal. Temes com Boom o Rock it inna Dance sonen a les mil meravelles, i el públic que ara sí, ja omple la yard del Main està encantat i encandilat per l’espectacle que esta ballant. Molt bon concert de la jamaicana que no té res a envejar a cap de les veus o musics que han passat pel festival a hores d’ara.

Sense temps per respirar salten els bessons de Mellow Mood al damunt de l’escenari per fer embogir a un públic que omple de dalt a baix l’espai del Main Stage, Mellow Mood ja té suficients taules per dominar l’escenari sense cap problema, i saben tirar de repertori i jugar amb el públic que gaudeix de l’espectacle, Hempress Sativa torna a sortir a l’escenari per cantar amb ells i l’espectacle com ens tenen acostumats els italians acaba amb tot un himne, Dance inna Babylon deixa al públic satisfet i exhaust.

Marxem cap a la Dub Academy on Roberto Sánchez està fent de les seves al costat d’Echo Ranks, una altra vegada la Dub plena a rebentar i amb el de cantabria fent ballar i cantar a tothom, nit també espectacular a la Dub que després de veure passar a Roberto Sánchez veurà com passa Aba Shanti I i com ja ho havien fet abans Stereotone.

Els encarregats de tancar la nit eren uns altres que molts esperàven poder veure, hem vist moltes formacions en concert amb el nom de The Wailers, tots tirant d’alguna relació amb el grup original però aprofitant-se del renom que dona poder portar el nom Wailers a un cartell. Potser la d’aquesta nit és la formació que pot portar el nom amb el cap alt, amb Aston Familyman Barrett al capdavant hi veiem també a Junior Murvin o Donald Kinsey, tots ells membres originals dels Wailers que tantes grans nits van oferir amb Bob Marley, a més aquesta gira també els acompanya Dennis Thompson com a enginyer de sò. La veritat és que el grup sona de luxe, amb un sò que envaeix tot el festival i que encandila a tot el públic que coreja totes i cada una de les cançons, és cert que en definitiva no deixa de ser un grup de versions però escoltar els temes de Marley tant ben executats, amb un Josh Barrett que aporta un timbre vocal magnífic i les coristes que ho borden – entre elles hi ha Shema Mcgregor, filla de Judy Mowatt i Freddie Mcgregor-, doncs entren molt bé i ningú es queixa, de fet molts dels presents marxen amb la sensació que han viscut un dels millors concerts del festival.

La nit aquí, al Main stage, torna a acabar, ja sabeu però que la festa i la música no té fí al Desert de la Palma, anem cap al Lion Stage on el rocksteady i el soul es troben de la mà de The Dance Crashers que porten una secció de vents espectacular i una cantant que ens deixa ambadalits amb la seva veu. Com us deim la nit, però, l’acabem a la Dub Academy, Aba Shanti I no es pot deixar escapar si el tens al costat fent de les seves.

Did you like this? Share it:
Tags: , , , ,

Comments are closed.